Recapitulació i despedida

“Lo bueno si es breve dos veces bueno”....o no.

Bé, això sembla que ja s’està acabant. És realment certa la dita aquella que diu: “lo bueno si es breve dos veces bueno”, però crec que en el cas de les classes de Noves Tecnologies les coses podien haver-se allargat una mica més i això no hagués alterat la bona marxa del curs; quan les coses que fas i aprens t’agraden, et motiven i sobretot et sents segur i recolzat fent-les, el temps passa volant, i un semestre se’t fa curt. Vull fer més noves tecnologies!!!!! :(

És curiós el que pots arribar a fer quan perds la por a experimentar, a provar en un camp desconegut. Abans em sentia negat, maldestre, com un peix fora de l’aigua o com en Montilla en un concurs d’humor; podríem dir que l’ordinador no era el meu millor amic precisament. Ara, però, em trobo que he guanyat en confiança, a més he aprés a fer coses com una webquest, un voky, un blog i fins i tot he fet una petita iniciació a la unitat didàctica tot introduint recursos audiovisuals. Estic fet un "crack"... bé, potser no tan, però estic molt satisfet. :D

Crec que és legítim deixar clar que tots aquests avenços individuals, no haguessin estat possibles sense una gran dosis de motivació, un bon clima de seguretat, i una bona feina. El mèrit de la feina me l’apunto jo, però la motivació i la seguretat l’haig d’agrair, en primer lloc al saber fer del grup-classe; és realment fàcil motivar-te quan formes part d’un grup que gaudeix d’un alt nivell d’exigència i de treball, un grup en el que pots aprendre i enriquir-te mitjançant una bona educació informal.

I en segon lloc també agrair i felicitar d’una manera especial, el gran treball dut a terme per l’Eli i el Lluís. Per una banda m’agradaria donar-vos les gràcies per tenir en compte les nostres demandes, sé que pot semblar una mica exagerat, però avui en dia és d’agrair quan trobes persones (ja no parlo de professors) que mostren una bona capacitat d’adaptació i flexibilitat a les diferents situacions que poden anar sorgint. També m’agradaria destacar el bon equip que feu, que lluny de ser perfecte (això no existeix) teniu el que és més important, unes grans ganes de fer bé la vostra feina, i això es nota.

Resumint, han estat unes classes molt pràctiques i fructíferes, que m’han permès perdre el respecte a l’ordinador i adonar-me’n que les TIC són les eines de l’educació del futur.

Però per a que aquestes eines puguin ser realment útils per educar, els professors hauran de dotar-les de sentit i contingut; cal fer un bon ús de la metodologia per usar la tecnologia.

Fins aviat!!!!

WEBQUEST "SOM TOTS IGUALS"

DÓNA'T UNA VOLTA PER LA WEBQUEST FETA PER L'ALBA I JO, I AJUDA'NS A RESPONDRE AQUESTA PREGUNTA:

SOM TOTS IGUALS ?

Acivitat audiovisual de la unitat didàctica " LA CATIFA VIATGERA"

A viatjar !!!!!!!



BENVINGUTS A L'AFRICA: QUI HI VIU A L'AFRICA?

QUINS ANIMALS?




QUINES PERSONES?



Hem de marxar... ADEU!!!



TORNEM CAP A CASA

La meva tecnoautobiografia

Xavier Cuadrench Brugulat va néixer a Barcelona, un tres de novembre de l'any 1982.
Com la majoria de nens de la seva generació, el seu primer contacte amb les noves tecnologies va ser en el mateix moment de néixer, però ell per sort, d'això no se'n recorda. Si els nens tinguessin la capacitat de recordar el moment del seu naixement, molts no haguessin volgut sortir, doncs veure el teu pare convertit en un horrible monstre que en lloc d'ulls té un objectiu a la cara i que per més inri porta una bata blava semitransparent a conjunt amb un barret, fa acollonir a qualsevol. Sort que la naturalesa és sabia.

No va ser fins més endavant quan Xavier va començar a prendre consciència de la importància de les tecnologies pel desenvolupament del seu dia a dia.
La primera decepció en aquest camp va arribar el dia que els seu pares li van prohibir veure el seu millor amic, David el Gnom. Ell ja sabia que aquella relació no acabaria bé, doncs molts cops havia intentat convèncer al seu amic David, que aquell barret estrafolari de color vermell que portava i aquella llarga barba blanca que semblava que feia cent dies que no se l'havia retallat, no feia per un nen de la seva mida. Poc després va descobrir que la veritable raó d'aquella separació forçada, era el fet que David era pobre, doncs segons el seus pares no podia ser amic d'un nen que vivia dins d'una capsa. Va ser llavors quan va descobrir la televisió.



Aquesta frustració que sentia dins va ser ràpidament oblidada quan un dia un amic seu, aquest cop un amic real, li va mostrar unes de les màquines d'última generació que triomfava en el mercat; el super ordinador Espectrum Sinclar. Aquest ordinador era un verdader prodigi de la tecnologia, el seu disseny d'últim model (un radio cassette incrustat en un teclat ), era "el no va más " en enginyeria aeronàutica. Els seus jocs sobrepassaven la imaginació humana en quan a gràfics es referia, però el millor de tot era el "flipe" de colors i sensacions que vivies quan havies de carregar un joc. MMMMmzzzzzzzpipipipipprorrorrrorrrpppppppiiiiiiiiiiigghhhhh.....va ser en aquell mateix moment, en mig d'aquella música celestial i jugant al "Tin Tin en la luna" ( la lluna mai havia sigut tant plana) que Xavier va canviar la religió cristiana per la religió dels videojocs.

Cal remarcar que no totes les tecnologies amb les que es va trobar Xavier al llarg de la seva vida van ser de caràcter artefactuals. El futbol per exemple va ser en el seu dia unes de les pràctiques més estimades pel nostre protagonisme, un esport on la tecnologia organitzativa cobra un gran protagonisme. El més curiós del cas, és que en Xavier ja era fan d’aquest esport molt abans de practicar-lo, doncs va ser a través de la televisió quan tot mirant la sèrie de " campeones " s’havia enamorat d’aquella pràctica esportiva. Ell volia formar part de totes aquelles coses que veia fer a un tal Oliver Atom i Beji Price, somiava en formar part d’aquell joc col•lectiu on tothom jugava per a què només un s’emportés la gloria, un esport que consistia en recorre tot un camp rodo de punta a punta (quina gran incongruència), per al final fer veure que xutaves amb el peu esquerra, enganyant a tothom i acabar marcant un gol amb el cul, això si un xut culero que trencava la mà del porter, la xarxa de la porteria i mig estadi. No cal que us digui quina va ser la seva gran decepció quan va jugar per primer cop al futbol de veritat.





Va ser precisament practicant aquest esport, quan arran d’una entrada criminal d’un jugador contrincant Xavier va descobrir com podien de ser de beneficioses la tecnologia biotecnologia. Una pomadeta per aquí un espirina per allà i com nou, somi, un altre cop a jugar. La llàstima és que no tots els avenços teològics en matèria de biotecnologia solen ser iguals de beneficiosos pel nostre cos.



De mica en mica nous aparells tecnològics van anar entrant en la vida d'en Xavier. Un dels més rars va ser l'anomenat disc compacte portàtil, doncs no deixa de ser curiós que li possesin el calificatiu de portàtil a una màquina que amb ella a la mà semblava que et preparesis per fer un llançament de disc. Només et faltava anar despullat i estar quadrat (que no vol dir que ara jo no ho estigui), per fer una caracterització clavada del Discóbolo de Mirón.

Finalment i per concluir aquesta autobiografia, cal apuntar que el nostre protagoniste, no fa pas més d'un any es va comprar el seu primer ordinador de debó. Aquest nou descobriment sembla que tornarà a curullar la vida del Xavier de noves i riques experiències.



No m'agradaria acomiadar-me sense recordar-vos, que per molt que la tecnologia ens ajudi a fer la nostre vida més fàcil, hem de tenir clar que els que realment som importants som nosaltres es a dir les persones, i que nosaltres som qui tenim el do de poder ser creatius, imaginatius, únics i sobretot humans. Aquí us deixo una demostració del que es pot fer només amb una taula i una mica de creativitat, ens veiem.